Normalment, la raó era anar a buscar bolets, però també ho fèiem tan sols pel gust d’esbargir-nos, per descobrir llocs nous, camins nous, estímuls nous per a la nostra curiositat insaciable.

Menteixo. L’insaciable era ell, el fadristern de cal Frígola. Si no hagués estat perquè, amb el seu exemple, m’empenyia a ser valent, les meves rutes haurien set molt més rutinàries. Però el gran Paco, tan curiós com atrevit, era un explorador nat i no tenia més remei que seguir-lo, encara que fóssim en un trenca-cames gairebé vertical i el sender es fes cada cop més perdedor.

Perquè, efectivament, molt sovint ens perdíem. Fos amb el cistelló al braç o amb les mans nues, en un moment o altre ens encallàvem perquè no sabíem on ens havíem fotut. Llavors provàvem d’anar cap aquí o cap allà, però, si seguíem sense trobar cap referència, l’única solució era tirar amunt, sempre amunt, encara que fos driblant barreres de branques i esbarzers, encara que calgués escalar pel rocam, perquè l’única possibilitat de situar-nos una mica era veure, al fons de tot, la carretera.

La BP-4654, la de sempre, era la nostra salvació. Perquè —potser no al primer intent, però sí al segon o tercer— quan detectàvem les seves giragonses sabíem que gràcies a ella acabaríem arribant a casa. Quin moment aquell de veure, enmig de la fosca selva de rajolets, les rengleres de plàtans i, sobretot, com de clars es mostraven els pollancres (Populus nigra) que alguna ànima caritativa havia decidit —in illo tempore— plantar al costat de l’asfalt.

És una pena que aquest arbre tan imponent (pot arribar a alçar-se fins a 30 metres o més) ja no acompanyi la nostra carretera, que no puguem veure des del Ramal els tres (o eren quatre?) airosos exemplars del primer revolt cap al cementiri o els que hi havia a la recta que puja cap al carrer de Dalt. M’impressionaven tant que mai m’hauria imaginat que duressin tan poc, però la família dels polls (o xops, o clops, o clums, o coples, o glops i encara em deixo més noms) té una vida molt curta: amb prou feines arriba als cent anys.

Per sort, tant el Paco com jo (i tants d’altres) els vàrem arreplegar a temps i gràcies a ells, ens trobéssim on ens trobéssim, podíem tornar al poble. Encara que tinguéssim l’orientació perduda, encara que fóssim a les quimbambes, encara que estiguéssim més que cansats, enfilàvem en línia recta cap als pollancres, saltant marges i baixant per on fos, i al final, esgarrinxats i suant la cansalada, ens plantàvem sota seu i respiràvem alleujats.

Potser encara hauríem de caminar uns quants quilòmetres de més perquè havíem fet una volta de mil dimonis, però era igual: un cop més, encara que els grans ens diguessin de tot, la Pubilla de Catalunya sempre ens afavoria el final feliç.