Dolors Leyes, la 'Dolors del Casino'
Quan va néixer la Dolors, en Miquel Casals, el Patllari, estava fent construir el Casino.
En memòria de Dolors Leyes i Noguera (Alpens, 1927–2025), que ens va deixar el passat 29 de juliol.
Per tots i cadascun dels petits grans moments de la teva vida compartits amb nosaltres, i molt especialment per aquells que ens vas regalar durant la teva estada al Casino, amb el Jep i la Rosa Maria, gràcies. Gràcies per tot, Dolors. Servem el teu record.
De la mà de Joan Iborra, autor de l’article que us convido a llegir tot seguit, honorem la seva memòria.
Dolors Leyes, la “Dolors del Casino”
Joan Iborra Plans
Imatgeria: dalpens.cat ©
Aquest curs que comença, l’Ona estudiarà “Paisatgisme i Medi Natural”; el seu germà, l’Oleguer, estudia ADE (Administració i Direcció d’Empreses). Els dos, de tant en tant, treballen de cambrers al Casino d’Alpens i, cada vegada que ho explicaven a la seva besàvia, aquesta n’estava molt contenta! Cada vegada era una notícia nova per a ella perquè havia perdut molt la memòria: tenia noranta-vuit anys. La seva besàvia va morir el passat 29 de juliol i s’havia passat mitja vida treballant al Casino.
Dolors Leyes i Noguera, havia nascut el 12 de gener de 1927 a Cal Leyes, la casa que hi ha després de Cal Guiu, al carrer Planes, aquell carrer que és com un balcó per sobre del Quintà de la Vall, carrer d’albades espectaculars i de llunes grosses, rodones i vermelles, enlairant-se per sobre del Colomer i Els Munts. En Pere, el seu pare, era paleta i la Roseta, la seva mare, mestressa de casa, havia vingut d’Enfruns.
Quan va néixer la Dolors, en Miquel Casals, el Patllari, estava fent construir el Casino de resultes d’aquella discussió famosa amb el Lena de la Fonda: “Fes-te pagues, Lena, que no em trauràs mai més, que jo et fotré fora d’aquí. Jo faré un Casino!” diuen que va dir… El Casino es va inaugurar el 27 de setembre de 1928.
La infantesa de la Dolors va coincidir amb l’època de la Segona República i va transcórrer plàcidament. Ella, juntament amb la Pepeta de Cal Pei, una de les seves millors amigues, amb els altres nens i nenes del poble i també amb tots els “nens refugiats” de la guerra, que el govern feia marxar de les bombes que queien a Barcelona, per fer-los viure als pobles petits, van anar a col·legi a l’edifici de la Torre. La Torre, també era del Patllari, però l’any 1936, l’Ajuntament, amb l’alcaldessa i mestra, Joana Matia Borau al davant, la hi havia expropiat. En aquella escola de luxe, la generació de la Dolors, va aprendre a llegir i a escriure en català, cosa que s’acabaria amb la dictadura de Franco, quan es va imposar el castellà com a “lengua del imperio”.
Teatre al Casino. La Dolors, 2a i 3a per la dreta (amb el Jep al costat). A la 1a foto, amb la Pepeta de Cal Pei a la dreta
Amb només dinou anys, el 1946, la Dolors es va casar amb el Josep Fornell, en Jep, aquell noi de Cal Ton tan poc xerraire i que semblava una mica sorrut, però que, quan el coneixies una mica, resultava ser prou de la broma! La Dolors recordava molt bé el seu casament, amb la fotografia que es van fer a sota de la Volta, al costat del Pou Comú, i amb les presses per agafar el cotxe del Japino i el tren fins a Barcelona en el seu “viatge de noces”, mentre els convidats menjaven xocolata desfeta al Casino. El Jep i la seva família de Cal Ton, regentaven el bar del Casino des del 1931…
Llavors, ella i el Jep van passar a ser els “casinaires”, a viure i a treballar al Casino. A la Dolors li agradava el Casino, perquè encara podia veure el Quintà de la Vall i els Munts i les llunes plenes de l’estiu… Dormien a les habitacions de sobre del bar, darrere d’aquelles baranes de fusta que fan que tingui aquest aire, tant de “pel·lícula de l’Oeste”. A l’estiu dormien a les habitacions del costat de la carretera i a l’hivern a les del costat de la Fonda, més assolellades i calentes. En una d’aquelles habitacions (del costat de la carretera) al cap d’un any, hi va néixer la seva única filla, la Rosa Maria.
El Jep va començar a treballar a la Fàbrica del poble, però, al cap de poc temps, el 1949, la Dolors va emmalaltir de tuberculosi i va estar ingressada en un sanatori de Vilada gairebé un any. El Jep va pensar seriosament de deixar el bar, però va ser llavors quan la Roseta, la mare d’ella, va dir que es faria càrrec del Casino i juntament amb els altres fills seus, en Josep i en Pere, es van traslladar al Casino i van tirar endavant el bar.
Fotos de l’època: a la barra del Casino, amb la Dolors en 2n i 3r lloc per la dreta. I el Ramal… amb el Casino al fons!
Quan la Dolors va tornar al Casino, la Roseta ja no en va marxar i les dues dones es feien càrrec del bar i de la filla mentre el Jep era a la fàbrica. Els caps de setmana, que era quan tenien més feina, també hi havia el Jep. Servien cafès, “carajillos”, conyacs, moscatells, anís i, sobretot, vermuts. A l’estiu, quan arribaven els “senyors” (els estiuejants) la feina es multiplicava i la gent feia reserva de taules per poder fer el vermut. Per a la Festa Major la feina era descomunal i havien de llogar més personal. El sarau de Festa Major sempre durava fins a altes hores de la matinada i, de bon matí ja havien de tornar a obrir. Perquè, mira que és festera la gent d’Alpens!
De seguida que la Rosa Maria va ser una mica gran ajudava al bar, però també tenia temps de participar en les obres de teatre que feien la gent del poble: els Pastorets, “Deixa’m la dona Cisquet”, “Els cinc fills” i tantes d’altres obres! Feien de directors el Bruch, de Cal Peretcai i a vegades un viatjant a qui deien “El Sintonies” perquè tenia una botiga amb aquest nom a la plaça de Vic. Quan feien pauses dels assajos, tots corrien a escalfar-se a la vora de la gran estufa rodona del racó del costat de la barra, morts del fred de la sala com estaven! La Dolors no podia anar a les estrenes, de la gentada que hi anava, i de la feina que tenien al bar, però mai es perdia l’assaig general.
Quan va tancar la fàbrica d’Alpens (1959-1960) el Jep va començar a treballar a Sabadell, primer de camioner, amb el seu germà Eliseu i després d’encarregat a la fàbrica tèxtil el “Vapor de la O”, propietat del conegut industrial i inventor, Ferran Casablancas. La família Fornell-Leyes va sospesar seriosament emigrar d’Alpens a Sabadell, però la Dolors, amb la seva poca salut, no es va veure en cor de viure a ciutat. Van decidir quedar-se a Alpens. El Jep marxava els dilluns de bon matí i tornava els divendres. Elles, les dones, es quedaven al Casino i, per reforçar l’economia familiar, durant uns anys, es van dedicar a fer confecció, amb la màquina de cosir allà, al bar, al costat de l’estufa. Mentrestant, quan entrava algú, li servien el beure i sempre podien fer la xerrada tot treballant.
La Dolors, sempre es va esforçar perquè la seva filla pogués estudiar: la Rosa Maria va fer “Comerç” amb les monges (s’examinaven a Vic) i francès amb Don José, el mestre dels nens que també feia classes, pagant, els vespres. Tot eren nois, excepte la Rosa Maria! Fins i tot ho van poder organitzar perquè pogués anar a França a practicar l’idioma. La Rosa Maria es va haver d’escarrassar per acabar la “canastilla”, que exigien llavors per poder treure el “Graduat Social”, títol imprescindible perquè les noies poguessin tenir el passaport! Quan finalment va aconseguir el passaport, i estava a punt de viatjar a França, llavors els francesos es van revoltar: era el Maig de 1968 i el viatge a França se’n va anar en orris!
I així van anar passant els anys. El 1967 es va organitzar un concert amb Quico Pi de la Serra, Guillem d’Efak, Enric Barbat i altres representants de la Nova Cançó Catalana.
A la barra del Casino: la Dolors i el Jep, el seu marit; amb la Rosa Maria, la seva filla, al mig
Després de la mort de Franco, als anys setanta, el jovent d’Alpens va organitzar unes festes majors cada vegada més sonades: com l’any que va venir “La Trinca”. La Dolors mai no havia vist tanta gent a la sala! El pis de dalt estava a rebentar de gent dreta, no va quedar cap cadira al bar i varen haver d’obrir les portes de bat a bat. Des de la barra se sentia perfectament com cantaven els de La Trinca!
També va venir l’actriu Maria Matilde Almendros. Va fer, un any “L’Hostal de la Glòria” i l’any següent “Terra Baixa”. Els “Pescadors de l’Escala” cantaven havaneres, i al ball, tocava “Roky Muntanyola”, la “Salseta del Poble Sec”…
Però llavors, el 1979 hi va haver unes grans baralles per la Festa Major: aquella nit havia tocat l’Orquestra Plateria… Van aparèixer pel Casino un grup de busca-raons i de malfactors, “La banda del Xino” els deien. Van arribar a agafar al Jep per la camisa i a aixecar-lo enlaire, li van trencar tots els botons de la camisa! Encara sort del jovent del poble que es va organitzar i van aconseguir fer-los marxar… Però el Jep i la Dolors en van quedar molt espantats i van decidir que no volien tornar a viure una Festa Major com aquella. El mes de juliol de l’any següent, el 1980 van traspassar el Casino a Carme Forcada i a Miguel Escobar.
Llavors, la Dolors i el Jep es van instal·lar al carrer Vilamala, a Ca la Munda, just al davant de la torneria de boix que hi havia. Tot el dia se sentia el soroll de les màquines! La Dolors trobava a faltar les vistes del Quintà de la Vall i dels Munts i de les llunes plenes… però sobretot, trobava a faltar les tertúlies del Casino! Per això, de seguida que feia bon temps, ella i el Jep treien les cadires al portal de la casa per a prendre la fresca. Així, tothom que hi passava s’hi aturava i la feien petar una estona, com quan eren al Casino
Al cap d’uns anys, quan la salut va anar minvant, es van traslladar a casa de la filla, al carrer Rocamonada, allà on els seus nets, el Jordi, el Ramon i el Calet continuen el negoci dels Embotits Vilardaga. A Ca la Munda, ara hi viu la seva neta, la Mireia i la seva família. La torneria ja no fa soroll, fa temps que és tancada.
Al Casino no hi tornaven gaire. Però sí que hi anaven per la Festa Major, sobretot quan els seus nets, el Ramon i el Calet hi feien Versots: quins tips de riure s’hi havien fet! Després a casa, la Dolors feia veure que estava enfadada per les paraulotes que havien dit i els renyava. Llavors, el Ramon li contestava, amb aquell aire de qui no ha trencat mai un plat: “Dona, àvia, que són els Versots!”
De gran allò que la feia més feliç eren les visites dels besnets: l’Oriol i la Gal·la, l’Ona i l’Oleguer. Ells li explicaven les seves coses i ella els parlava de la vida i de les coses d’abans…
La Roseta, la seva mare, va morir amb noranta anys, l’any de les Olimpíades a Barcelona. El Jep va morir el 2008, també amb noranta anys. Aquest estiu, la Dolors s’ha retrobat amb el Jep… Els dos, al serrat que hi ha davant per davant de Cal Leyes i del Casino, encara veuen el Quintà de la Vall i la lluna quan s’enfila per sobre dels Munts… I, a vol d’ocell, veuen també els tràfecs dels seus besnets, l’Ona i l’Oleguer a la terrassa del Casino: Una cervesa! Un xupito! Un gintònic! Un Kombutxa… crida la gent i ells, amatents, els ho van portant.
Ara, l’Oleguer diu que també farà versots. Segur que ho farà molt bé!
I també senten, de tant en tant, els saraus que organitza la gent a dins o al davant del Casino, fins a altes hores de la matinada. I ells, la Dolors i el Jep, arronsen les espatlles i somriuen amb aquella alegria quieta que sempre els va acompanyar, perquè “Mira que és festera, la gent d’Alpens!”
Alpens, agost de 2025
Joan Iborra Plans
Referències
— Cafè teatre Casino d’Alpens: “Quan va néixer la Dolors [el 12 de gener de 1927], en Miquel Casals, el Patllari, estava fent construir el Casino”.
— Joana Matia Borau (1908 – 1991), la primera alcaldessa d’Alpens (1936).
— “Don José, el mestre dels nens“: De quan érem petits… L’escola del poble (1967-1968).
— Concert de la Nova Cançó Catalana (30-9-1967).
— Els Pastorets (1962), teatre (1964-1978-1979), la Nova Cançó Catalana (1967), Roky Muntanyola (1978), l’Orquestra Plateria (1979), la Salseta del Poble Sec (1980) i molts més. → Vegem els programes de festes del segle passat.