“En les terres on el Nadal s’escau en temps de llargues nits de fred i foscor, no és estrany que un dels elements més importants sigui el sol; la representació més estesa del sol és el foc.
Els ritus de culte al foc a molts països, i al nostre encara més, són molt rics, variats i estesos en diverses èpoques de l’any (especialment als dos solsticis: Sant Joan i Nadal). En el solstici d’hivern té diverses expressions: els focs a les places dels pobles, les fogueres davant les esglésies, les falles, i també el tió: una de les expressions més característiques de la nostra cultura popular.

La nit del 24 és una de les més màgiques de l’any a moltes cultures, a més de la catalana. A gairebé tot el món, aquesta nit, juntament amb el sol, també pren força protagonisme l’arbre; ve a ser una mena de festa de l’arbre. Hi ha llocs que s’engalana, en alguns d’altres es crema, en d’altres se’l pega i en molts d’altres s’hi fa tot plegat, però el que és comú arreu és que en surten llaminadures, torrons i altres menges i regals.
El nostre ric costumari nadalenc ens ofereix les tres varietats de culte al sol i a l’arbre: nosaltres engalanem l’arbre de Nadal, nosaltres cremem la fusta de l’arbre amb un foc a la plaça i també el peguem (sabent que no li fem mal), com si d’un ésser viu es tractés.”

— Xavier Roviró i Alemany. Folklorista, president del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona. Article: “El foc de Nadal”