Des d’Alpens: Santa Margarida i Andròmeda, una finestra oberta fa 2,5 milions d’anys
Quan la llum d’Andròmeda va iniciar el seu viatge cap a la Terra, els humans tot just començàvem a fer els nostres primers passos.
Fotografia: Pei Iborra
Santa Margarida de Vinyoles (Alpens, les Llosses) amb la galàxia d’Andròmeda al fons. — Fotografia: Pei Iborra. (Tots els drets reservats)
Una mirada des de la Serra.
En aquesta imatge —escriu Pei Iborra— podeu observar l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles¹, vista des de la Serra, al costat de la Cadira² de ferro. S’ha utilitzat un teleobjectiu a mode de prismàtics per acostar una mica la imatge (objectiu de 300 mm). Al darrere es veu la galàxia d’Andròmeda, coneguda també com a M31.
Des de la cadira de ferro, la galàxia surt cada dia de l’any just per sobre de Santa Margarida. Això sí, cada dia ho fa a una hora diferent. Actualment (al mes d’abril) surt a la matinada, poc abans de fer-se clar. A mesura que avancen els dies surt cada vegada més d’hora, fins que arriba un moment que ja surt al capvespre, i més endavant durant el dia.
Quan fas la foto de Santa Margarida en el moment adequat, la galàxia apareix allà mateix, i veus com va pujant al mateix ritme que pugen les estrelles. A la fotografia es veu, però molt difuminada. Apareix com un punt difús que ja es nota que no és una estrella. En realitat, la galàxia té una mida aparent més gran que la lluna plena, però té una brillantor molt més minsa, i això fa que no tingui la singularitat visual de la Lluna.
Però jo vull fer fotos mostrant “el que hi ha”, més enllà “del que es veu”.
Així que em va caldre fotografiar M31 amb molta més precisió. Per fer-ho, existeix la tècnica de fer moltes fotos de la galàxia i després ajuntar-les com si fossin una de sola. Concretament van ser 85 captures de 60 segons cadascuna. Llavors vaig apilar i processar aquest seguit d’imatges a fi d’obtenir una única imatge nítida d’Andròmeda.
Un cop fet això, mitjançant una tècnica de capes, vaig poder mostrar el paisatge amb la galàxia degudament alineada al lloc correcte i amb la mida correcta. Tot per poder mostrar el que hi ha en lloc del que es veu.
Aquesta imatge hauria resultat molt avorrida amb l’ermita sense il·luminar, tal com està sempre.
Així que vaig engalipar el meu germà Joan perquè m’ajudés a fer aquesta foto, i, mica en mica, vam anar formant l’equip de l’Andròmeda, juntament amb la Dolo Puig, la Deli Niubó, la Teresa Vicetto i en Joan Rossell Iborra.
Van caldre diverses nits per fer les proves d’il·luminació. Calia trobar la intensitat de llum adequada, la calidesa de la mateixa i, sobretot, la manera d’il·luminar bé el campanar, ja que altrament hauria quedat a les fosques.
El llum del campanar estava penjat al capdamunt d’una canya de pescar, a uns 12 metres d’alçada, per tal de quedar per sobre de la teulada. Un cop establerta la il·luminació, fer de figurants a la porta de l’ermita va ser la tasca més agradable. Però calia estar-se ben quiet almenys durant un minut sencer.
Una imatge amb profunditat de milions d’anys.
Els arbres de l’esquerra, il·luminats per la llum de la casa d’Anfruns, es troben aproximadament a un quilòmetre de la càmera. L’ermita es troba a 2,6 quilòmetres en línia recta.
A continuació, just a sota d’Andròmeda, hi trobem la petita galàxia M32. Es veu molt petita (no ho és), situada a uns 2,4 milions d’anys llum de distància. Segueix la gran galàxia d’Andròmeda, a uns 2,5 milions d’anys llum. I més amunt encara hi ha M110, una altra galàxia, no tan petita, situada a uns 2,7 milions d’anys llum.
Tot això vol dir que la llum d’aquestes galàxies ha trigat aproximadament 2,5 milions d’anys a arribar fins a nosaltres.
La càmera va captar aquesta llum fa poques setmanes, però quan aquesta llum va sortir d’allà, aquí a la Terra els humans tot just començàvem a baixar dels arbres — conclou, Pei Iborra.
- Santa Margarida de Vinyoles: dins els dominis dels senyors del castell de la Guàrdia de Ripoll.
Ramon de Saguàrdia (1250-1319), senyor del castell de la Guàrdia, comanador del Masdéu i lloctinent del mestre del Temple a Aragó i Catalunya; i Ponç de la Guàrdia (aprox. 1154-1188), trobador català, contemporani de Guillem de Berguedà i cavaller del llinatge dels Saguàrdia. - Cadira de ferro: obra en ferro forjat de Santi Farrés (Torelló). Premi Joan Prat de forja 2016. Alpens, XIII Trobada Internacional de Forjadors.
Del mateix autor…
‘Solsticis’, un recorregut per les postes de sol de tot un any.
El Sol sempre es pon per l’oest, però amb matisos. En començar l’any, cada dia es pon més cap al nord, fins que arriba el solstici d’estiu. Després inverteix el sentit i cada dia es pon més cap al sud, fins al solstici d’hivern.
