Quan era un nen urbà, hi havia una botigueta microscòpica al forat d’una escala del carrer d’Astúries que era el meu paradís perquè s’hi revenien tebeos —de segona, tercera o quarta mà. L’espai era com era, però més menut era encara un vell eixut de tracte, tallant i tot, que es posava de puntetes per semblar més alt que un vailet de menys de deu anys quan, si fa no fa, estàvem empatats. El record que en tinc és poc afavoridor, perquè el botigueret tenia tendència a renyar (sempre he sospitat que la gent massa curta d’alçada duen a dins un dictador en potència), però més valia fer-li bona cara perquè era qui custodiava aquell bé de Déu de vinyetes que s’amuntegaven, en piles tortes, tot molt barrim-barram, a tocar de les parets o en un mostrador precari que recordo també molt baixet. Amb el temps, he redescobert que si m’hi estava tan a gust és perquè quan s’ajunten l’olor de vell dels papers i de les persones, la combinació és imbatible: aquella flaire m’eriçava tota l’espinada i feia el ronso tant com podia per evitar el moment de marxar.

Doncs bé: una altra barreja d’olors que, d’entrada, podien ofendre les meves narius tan tendres, però que, al final, em resultaven hipnòtiques era —esgarrifeu-vos!— la dels vells i el tabac. Ja hi estava avesat gràcies a les meves visites al despatx de l’avi, una habitació tan fosca que només recordo la seva taula, enorme, il·luminada per un llum, també de taula, que enfocava clarament els àlbums de segells que hi anava posant. Fumava uns purets torturats, segurament caliquenyos, l’olor dels quals era la marca inesborrable del seu territori, la marca de la casa. Doncs d’un temps cap aquí, quan entro al meu estudi, hi detecto els mateixos efluvis.

Entenc l’olor del tabac i, si cal, la tos i el gargall, aquelles estossegades sensacionals de qui fumarà fins al dia que es mori. Cigarrets, puros, fàries, els caliquenyos de l’avi Pepe o la pipa d’en Damià: tot m’estava bé de contemplar i, per força, d’ensumar.