
Rara avis

Rara avis

Diria que ja és massa tard, però no ha estat fins ara que m’he adonat de la força immensa que tenen els pensaments i les paraules.
Perquè, després de desitjar-ho durant tota la vida, ja sóc, ves què, un autèntic iaio, i la majoria de les fotos que se’m fan m’ho plantifiquen als morros. Perquè hi surt algú que, per força, dec ser jo, però em costa de creure. Em sembla inconcebible que aquella criatura que devorava els tebeos de cal Guiu —Roberto Alcázar y Pedrín, El Guerrero del Antifaz, Hazañas Bélicas…— mentre el mestre l’esquilava —quina flaire tan neta que sempre feia el meu barber preferit— s’hagi convertit en aquest vell arronsat, però per força haig de reconèixer l’evidència: sóc el retrat i el resultat del meu projecte, mal que ara em pesi.
A l’esquerra: el Ramon de cal Guiu afaita en Jaume Camprubí, i l’Àngel afaita el seu pare, el Ramon.
A la dreta: en Damià Prat, “l’amo dels solitaris d’Alpens”. – Foto: Jaume Sesé Rovira
I tot plegat em ve del gust infantil d’estar-me al costat dels vells, de compartir la seva pau i, fins i tot, d’embriagar-me amb la quietud dels seus moviments. Allà on el vell es troba millor és en un ambient tranquil i, posats a demanar, solitari. Si més no, aquest era el cas del meu avi patern, un filatèlic de primera, i el que ara vull rememorar, en Damià Prat, l’amo dels solitaris d’Alpens.
S’hi posava de cara al vespre, quan la fonda era pràcticament buida, i m’hi asseia al costat, silenciós i formalet, perquè emanava una fragància magnètica, deguda a la seva actitud amb les cartes al davant: era una concentració silenciosa, l’atenció de qui en sap.
Vestia de negre, duia ulleres fosques per dissimular un ull malmès i sempre tenia la pipa a la boca. De pura delícia, enmig del fum blau, el clatell se m’estarrufava perquè el sentia rumiar tot escrutant les escales sobre el tapet verd, com treia i posava cartes, el petit somriure que se li endevinava quan aconseguia resoldre un repte o la placidesa resignada amb què, finalment, donava un solitari per impossible, remenava les cartes i s’hi tornava a posar.
Quan era un nen urbà, hi havia una botigueta microscòpica al forat d’una escala del carrer d’Astúries que era el meu paradís perquè s’hi revenien tebeos —de segona, tercera o quarta mà. L’espai era com era, però més menut era encara un vell eixut de tracte, tallant i tot, que es posava de puntetes per semblar més alt que un vailet de menys de deu anys quan, si fa no fa, estàvem empatats. El record que en tinc és poc afavoridor, perquè el botigueret tenia tendència a renyar (sempre he sospitat que la gent massa curta d’alçada duen a dins un dictador en potència), però més valia fer-li bona cara perquè era qui custodiava aquell bé de Déu de vinyetes que s’amuntegaven, en piles tortes, tot molt barrim-barram, a tocar de les parets o en un mostrador precari que recordo també molt baixet. Amb el temps, he redescobert que si m’hi estava tan a gust és perquè quan s’ajunten l’olor de vell dels papers i de les persones, la combinació és imbatible: aquella flaire m’eriçava tota l’espinada i feia el ronso tant com podia per evitar el moment de marxar.
Doncs bé: una altra barreja d’olors que, d’entrada, podien ofendre les meves narius tan tendres, però que, al final, em resultaven hipnòtiques era —esgarrifeu-vos!— la dels vells i el tabac. Ja hi estava avesat gràcies a les meves visites al despatx de l’avi, una habitació tan fosca que només recordo la seva taula, enorme, il·luminada per un llum, també de taula, que enfocava clarament els àlbums de segells que hi anava posant. Fumava uns purets torturats, segurament caliquenyos, l’olor dels quals era la marca inesborrable del seu territori, la marca de la casa. Doncs d’un temps cap aquí, quan entro al meu estudi, hi detecto els mateixos efluvis.
Entenc l’olor del tabac i, si cal, la tos i el gargall, aquelles estossegades sensacionals de qui fumarà fins al dia que es mori. Cigarrets, puros, fàries, els caliquenyos de l’avi Pepe o la pipa d’en Damià: tot m’estava bé de contemplar i, per força, d’ensumar.
La Fonda d’Alpens. A la taula del mig, el Joanet, el ferrer, germà del Damià, jugant al truc amb tres joves del poble.
Tornem a endinsar-nos a la fonda tan enyorada, però ara no hi som pas abans de sopar, sinó després de dinar. Sobre la gentada, caps de senglar o d’isard penjats a les parets contemplen les partides de truc i un nap-buf remena la cua per entre les cames dels assistents, gairebé sempre els mateixos, encantat de compartir l’espai d’aquells homes de pell de pergamí, d’anar veient aquella boca desdentegada, aquell ull velat o aquell dit desaparegut per un mal tanto, però sobretot està fascinat amb l’actitud dels avis davant d’un joc de cartes que ve a ser una versió rural, però molt millorada, del pòquer. Perquè tant l’humilíssim truc com el joc de cartes més mític del món van d’enredar l’adversari a base d’apostar i obligar-lo a retirar-se, però la gran diferència, la que ho diu tot, és que al pòquer la relació entre els jugadors és pràcticament nul·la, mentre que al truc la qüestió és manifestar-se, tant amb els gestos com amb el gust de parlar per parlar. En conseqüència, al pòquer les cares són agres, ben al contrari de l’allau de xerrameca, conya i simpatia que envolta el nostre joc, tan senzill que fins i tot els marrecs l’enteníem a la primera.
Aquest era el millor escenari per veure i viure els vells en la seva salsa: quan estaven en confiança i amb la panxa plena, jugant-se el cafè, el tallat o la copa, fent-se bromes sense parar. I si al final entrava en escena el gran Canelles, aquell a qui sempre recordaré rient, viatjava un segle enrere tan sols de sentir-li dir, tot xerricant de dents: “Só pensat que em jugaries un as”.
Per quina raó em fascinava participar d’aquella cerimònia? ¿Què m’han fet remoure els vells, què hi buscava, vatua l’olla, si aquell era el seu territori natural i jo tan sols era un nas de mocs, una rara avis?
Jugant al truc, a la Fonda d’Alpens. El tres guanya!
Referències
— “La Fonda tan enyorada“: la Pepeta Casademunt —la iaia de tots— i els seus germans de Cal Miqueló, l’Enric Brià de Can Pou, el seu marit; i els seus fills, la Dolors i el Joan Enric… familiars i gent d’Alpens: la gran família de La Fonda.

“Amb aquella alegria” és una secció de Jaume S. Sabartés
Si la pàtria és la infantesa, la meva és Alpens. Per una d’aquelles casualitats que té el destí, els Sabartés van arribar al poble dos anys abans d’esclatar la guerra incivil i les arrels que hi van plantar són les úniques en què em reconec pletòric, pura alegria de viure.
“Amb aquella alegria” és una secció de Jaume S. Sabartés
Si la pàtria és la infantesa, la meva és Alpens.
Per una d’aquelles casualitats que té el destí, els Sabartés van arribar al poble dos anys abans d’esclatar la guerra incivil i les arrels que hi van plantar són les úniques en què em reconec pletòric, pura alegria de viure.
Espais propis – Últimes publicacions
La malifeta del rellotge
Rara avis
Pollancres
Si miro enrere
